Benvinguts a Espais Escrits, la Xarxa del patrimoni literari català.

Aquesta amargor eixuta... La mirada no sap en què posar la seva capa lleu, i cap endins contempla el desengany del meu viure en sospita del no-res. Amor, ¿no acudiràs amb la teva encantada / companyia per tal de vèncer aquesta angúnia, / des de lluny, com solies, dolça, mentre que l'ona / no aixeca el meu vaixell ara encallat? / Et parlo de venir i amb tot estàs amb mi, / sempre amb mi, dins de mi, talment un arbre / que les sabes suaus m'aboca per les venes. / No una dura carcassa, ans una frescor amiga, / una ombra al meu camp interior, abrusat. / Avui, mig abaltit, tot just l'oreig el frega.

Villangómez i Llobet, Marià